martes, 28 de junio de 2011

NAUFRAGI

NAUFRAGI


Mentre queia la copa

i el vi no tocava a terra

aquell balanceig indomable,

aquella mar,

mar de tempesta,

ens portava per camins que no podíem trepitjar.


L’asfalt cremava,

les pedres punxaven,

com vidres, es clavaven.

Estàvem sagnant.


Mirant-te a tu, mirant-me a mi,

equilibràvem la copa,

com si fos una cuna

o un vaixell sense rumb amb el vent en contra.


L’impacte ens va fer saltar,

tu cap allà,

jo cap aquí.

I van quedar vidres pel mig,

olor a vi, aroma amarg,

i un mar de trencadís.




Satine.