NAUFRAGI
Mentre queia la copa
i el vi no tocava a terra
aquell balanceig indomable,
aquella mar,
mar de tempesta,
ens portava per camins que no podíem trepitjar.
L’asfalt cremava,
les pedres punxaven,
com vidres, es clavaven.
Estàvem sagnant.
Mirant-te a tu, mirant-me a mi,
equilibràvem la copa,
com si fos una cuna
o un vaixell sense rumb amb el vent en contra.
L’impacte ens va fer saltar,
tu cap allà,
jo cap aquí.
I van quedar vidres pel mig,
olor a vi, aroma amarg,
i un mar de trencadís.
Satine.