Sola.
Pel carrer, plovent.
No es trobava bé, però no era un dolor físic sinó una esgarrinxada en la seva ment, sempre tan clara, tan ordenada. Ara les imatges es barrejaven i els sons semblaven distants i confusos. Sentia molta gent parlar i riure, però mirava al seu voltant i estava sola, aquelles figures no formaven part del seu món, no la veien ni ella volia veure-les. Estava en un pou. Massa profund com per intentar sortir-ne.
Va caminar, amb pas pausat, mirant a terra... sense pensar on anava. Semblava que els peus la portaven a casa mentre ella s’imaginava fugint a algun racó amagat d’aquella ciutat, un racó que fos especial, que l’acollís i la fes sentir segura. Però no coneixia cap lloc així i, malgrat les seves ganes d’aventurar-se, la raó que li quedava la obligava a anar a casa, seguir la seva vida amb normalitat, sopar, acabar el treball abans d’anar a dormir, i ficar-se al llit sense pensar en el dia, dormir-se i punt. Ignorar el seu malestar, no escoltar els crits del seu interior, empassar-se les llàgrimes... tot, sense qüestionar-s’ho, fer-ho, i punt. La vida era una roda i funcionava així. No podia fer la seva i no podia plantejar-s’ho.
La vida era buida. Grisa. I tenia quatre parets i un espai molt petit.
Ella sacsejà el cap quan s’adonà de tot el que estava pensant, i mirà endavant agafant aire, buscant el coratge, mirant arreu com si estigués perfectament integrada en aquell lloc i en aquell moment. Però per molt que ho intentava sempre acabava amb un nus a la gola, desesperada per sentir-se bé. Es va imaginar envoltada d’aigua, intentant mantenir el cap a fora per no ofegar-se. Però, quant podria durar si no es veia un tros de terra en cap dels horitzons?
Va accelerar el pas, va deixar la seva ment comptar les rajoles del terra i va arribar al seu portal. Quan va entrar a casa i la seva mare la rebé amb un somriure no es recordà del camí que havia seguit, però havia arribat i això era l’essencial. Seguia en un estat d’autisme, però ser a casa la va relaxar. La seva mare li va preguntar com havia anat la tarda amb ell, i ella respongué que molt bé.