lunes, 19 de diciembre de 2011

POU.

Sola.

Pel carrer, plovent.

No es trobava bé, però no era un dolor físic sinó una esgarrinxada en la seva ment, sempre tan clara, tan ordenada. Ara les imatges es barrejaven i els sons semblaven distants i confusos. Sentia molta gent parlar i riure, però mirava al seu voltant i estava sola, aquelles figures no formaven part del seu món, no la veien ni ella volia veure-les. Estava en un pou. Massa profund com per intentar sortir-ne.

Va caminar, amb pas pausat, mirant a terra... sense pensar on anava. Semblava que els peus la portaven a casa mentre ella s’imaginava fugint a algun racó amagat d’aquella ciutat, un racó que fos especial, que l’acollís i la fes sentir segura. Però no coneixia cap lloc així i, malgrat les seves ganes d’aventurar-se, la raó que li quedava la obligava a anar a casa, seguir la seva vida amb normalitat, sopar, acabar el treball abans d’anar a dormir, i ficar-se al llit sense pensar en el dia, dormir-se i punt. Ignorar el seu malestar, no escoltar els crits del seu interior, empassar-se les llàgrimes... tot, sense qüestionar-s’ho, fer-ho, i punt. La vida era una roda i funcionava així. No podia fer la seva i no podia plantejar-s’ho.

La vida era buida. Grisa. I tenia quatre parets i un espai molt petit.

Ella sacsejà el cap quan s’adonà de tot el que estava pensant, i mirà endavant agafant aire, buscant el coratge, mirant arreu com si estigués perfectament integrada en aquell lloc i en aquell moment. Però per molt que ho intentava sempre acabava amb un nus a la gola, desesperada per sentir-se bé. Es va imaginar envoltada d’aigua, intentant mantenir el cap a fora per no ofegar-se. Però, quant podria durar si no es veia un tros de terra en cap dels horitzons?

Va accelerar el pas, va deixar la seva ment comptar les rajoles del terra i va arribar al seu portal. Quan va entrar a casa i la seva mare la rebé amb un somriure no es recordà del camí que havia seguit, però havia arribat i això era l’essencial. Seguia en un estat d’autisme, però ser a casa la va relaxar. La seva mare li va preguntar com havia anat la tarda amb ell, i ella respongué que molt bé.